---
Poema Políticament incorrecte
--
Ara que ets mort, que ets més mort que mai
pense a l'infern que, potser al teu món,
existeix. I és que fem part d' universos
paral.lels. No hi he anat mai a Xile,
tampoc no sóc xilena, però ara i ací
et condemne per tots els desapareguts
que no volien desaparèixer,
per tots els morts que no volien morir,
per tots els fills fets orfes
i que tampoc no volien ser-ho,
per tots els somnis trencats.
I així podria continuar
i continuar, fente-te agra memòria,
però no sòc historiadora.
Hui sóc només la lletra delicada
que et condemna boca per avall
a l'infern on tan sols se't permetrà
parlar per el forat negre i fondo
que fou el teu cul, o la teua boca.
Probablement qüestió de perspectives.
---
CALLE ZAMBRANA, Nº 83
A ma mare
Quantes històries ara que tornes de nou
i plou un cel llunyà.
Els peus banyats et recorden
que ningú ja no pot arrencar-te
de la terra que dus a l’ànima,
roja i plena d’oliveres
on les teues passes petites
ressonen encara jugant en una era
gran i verda de fam trista.
No te n’has anat mai.
---
--
---
INSOMNI
Al fons de la nit sirenes
mai escoltades, grills, granotes.
Tot és viu sota aquesta foscor.
Lluny, en silenci, vosaltres,
més enllà de marjals, mars i llunes.
Passen les hores i el temps es desfà
entre les ungles velles, trencades
d’arrencar la sorra que cegai tu, inútil,
¿encara penses
que els poemes són la salvació?
Torna al llit, dorm i deixa
que el dia t’aculla novament.
----
-----
-----
Biobibliografia
Begonya Pozo nasqué l’any 1974, a València. Actualment treballa com a traductora i professora d’italià a la Universitat de València, on ha estat una de les impulsores de l’Aula de Poesia -junt amb Vicent Alonso. Ha publicat els llibres El muro de la noche (València, Germinal, 2000) i la plaquette Tiempo de Sal (Facultat de Filologia, 2002) -que posteriorment aparegué com a llibre Tiempo de Sal (Carcaixent, Edicions 96, 2004). Aquests poemes pertanyen al llibre encara inèdit La nuesa dels dies.
---
---
---
Poètica urgent
La poesia, com a qualsevol de les arts, naix del conflicte. Naix de la necessitat de posicionament davant d’un món que és, per definició, incomprensible i inabastable. En conseqüència el llenguatge, potser la més perfecta eina humana, es converteix en instrument necessari -però insuficient- per desxifrar el codi de la realitat. I dins d’aquest procés de descodificació imperfecte es produeix el diàleg, la xarxa que uneix les mirades de l’autor i del lector amb la finalitat desitjada d’omplir tots els buits de sentit que genera la producció textual. Així doncs, l’artefacte lingüístic i poètic no és res més -res més!- que un caleidoscopi infinit a través del qual transmetre la visió d’un món, el nostre, convertint-nos així en els testimonis privilegiats d’una quotidianitat sempre fugissera i que mai no ens pertany completament, ni tan sols als versos que considerem fruit de la nostra victòria sobre el temps. Tanmateix, més enllà dels textos roman la clau per (re)crear un espill infinit de suggeriments: la mirada.
2 comentarios:
Begoña es, como la conocemos todos, una valiente y explicita voz de Valencia; para mi, fue la primera persona, junto a José Torres Espejo, que me abrieron las no muy livianas puertas del mundo poético de esa bella ciudad. No podré olvidad esa noche, que ella me brindó, en Carmen Sui generis, en el barri del Carme, que fue mi primera lectura en el exilio. Luego nos alejamos mucho tiempo y nos volvimos a ver, con inmensa camaradería en el ciclo _Uni Verso_ coordinado por Guillermo Cano en ese bello lugar inolvidable La Casona. Fue estupendo volverla a ver y, sobre todo, volverla a escuchar en la plenitud de su voz. Lamento no poder leerte correctamente, amiga, por mis limitaciones con el Valenciano, pero es un placer inmenso poder hacerlo.
Joséantonio –desde San Cristóbal, Venezuela-.
Tienes razón, Jose Antonio, hay que traducirla. Lo haré en breve. Y me alegra tu manifestación, defensa y lealtad de lo bueno, de la buena gente, de los buenos momentos, de la buena poesía buena.
Un abrazo,
Tu Victor
Publicar un comentario